Ja està a tocar. Ja no queda res. Han estat 3 mesos, després de la operació del mes de novembre, d’entrenaments pràcticament diaris, de molts kms acumulats, moltes series, molt patiment, molta mandra, molta ilusió, moltes curses, moltes sensacions.
Ara que estic a 5 dies del primer gran objectiu de la temporada i de la meva primera Marató les sensaciones que tinc són indescriptibles. Ja m’he tret de sobre la mandra dels entrenaments que tenia aquestes últimes setmanes. Ja només toca rodar suau i això si que és un entrenament agradable. Per tant afloren totes les emocions d’haver treballat dur aquestes últimes 12 setmanes.
Veig una línia blava al terra dels carrers de Barcelona i m’emociono, veig un vídeo sobre la Marató de Barcelona i m’emociono, penso en veure els meus pares en els punts quilomètrics pactats i m’emociono, penso en que el Cristian m’acompanyarà uns quilòmetres a partir del Fòrum i m’emociono. Crec que són les mateixes sensacions que vaig tenir just abans de fer el meu primer triatló de llarga distància, el Half de Calella. Se també que encara que sigui la primera tinc un temps en el meu cap (3.30), però el ritme que comporta és teòricament tant còmode per mi que el que vull es aprofitar fins el mur per gaudir al màxim de l’ambient dels carrers, de l’ambient que dona la gent que corre, de les emocions per haver entrenat fort durant tres mesos. A partir del quilòmetre 30-35 ja serà una altre historia i per tant les primeres 2 hores i mitja de cursa seran per gaudir. Després ja tocarà patir i lluitar contra el cap.
Només puc dir que les emocions de la setmana prèvia, i de les que suposadament tindré durant la cursa i al creuar la línia de meta, bé valen 3 mesos de sacrifici.
Ara si, últims 5 dies.
Marató de Barcelona, here we GO!!!
